26 març. [1921] Soc a Girona. Els arbres de la Devesa encara són nus; però als àlbers esvelts un borrissol, primerenc, s'insinua.
A mitja tarda he anat a casa d'en Rafael Massó, l'arquitecte, el poeta. És un home exquisit, un tipus pur d'artista. M'ha llegit poemes seus escrits ja fa alguns anys: una «Ègloga del novell arquitecte», on canta la comprensió poètica de l'ofici i desplega una imatgeria clara, abundant, gairebé florentina; després, unes glosses de cançons populars, riques de frescor i de graàcia. La llar d'en Massó, obra seva, és una mica germànica, però amb troballes decoratives d'una gran originalitat. I, Déu meu, aquella reixa amb glicines que s'enfilen galeria amunt! M'hi he atansat, gairebé trèmul. L'abril d'ara fa un any, un esquinç delicat de la meva vida, m'ha perfumat en el record. Aquella olor, aquells raïms de glicines! Ha estat com si la Primavera passés vora meu i em deixondís amb un batec de la seva vesta.