Sí, jo vaig pensar en Don Toni de Bearn quan deixàvem Binissalem, i, entronitzats en el vell Renault, tornàvem a quaranta per hora cap a Palma. La mà d'aquest vell liberal que ha conservat les formes per a dir la veritat, preocupat per l'apocalipsi final, descansa per la finestreta del cotxe. Mira les seques oliveres, els ametllers com moren, perquè la mà d'obra ha preferit els guanys del turisme a la pobresa del camp. I recordo el final de Falses memòries, que diu que el símptoma més sospitós del nostre temps, potser el més greu, és haver perdut la facultat de riure. Els seus ulls s'empetiteixen, observen, aguts, aquesta Mallorca canviant, desllorigada, transformada per forces estranyes. Els seus ulls insinuen una lleu ironia i somien encara en l'Arcàdia impossible de tot un món que, per sort, no tornarà mai.