Si el baluard de Sant Joan, avui excavat i foradat, era la terrassa assolellada i oberta de l'enfonsat barri de la Plaça de Vila, el baluard de Santa Llúcia era l'expansió, encara més elevada i amb més perspectives, de sa Carrossa i els carrers i placetes del barri oriental. No li dèiem el baluard de Santa Llúcia -o Llócia, deformació eivissenca-, nom llibresc i oficial; l'anomenàvem, popularment, sa Murada Alta. I el tros de murada estret i prolongat que muntava des del baluard de Sant Joan fins a sa Murada Alta, vorejant sa Carrossa, era sa Murada Llarga. De petit, vaig jugar molt més al baluard de Santa Llúcia que al de Sant Joan. Més endavant, i durant molts d'anys, sa Murada Alta va ser un lloc predilecte.
Tots dos bastions, més extensos que els restants, són el resultat del segon pla de les murades -el de Fratin-, que va permetre l'eixamplament, des del segle XVI, de la vila fortificada. Una de les primeres conseqüències d'aquesta Vila Nova va ser la construcció, per la banda dels penya-segats de llevant, del convent dels dominics. El nostre espai d'esbarjo quedava així complet, del baluard de Santa Llúcia a la plaça de l'Ajuntament, passant per darrere el convent. El baluard forma una mena d'altiplà una mica aïllat, però no perd del tot el contacte amb el veïnat d'aquella part de Dalt Vila. Hi podies estar en companyia o passejar-hi tot sol. I des d'allí podies mirar, et senties impulsat a mirar -i a mi sempre m'havia temptat perdre'm llargament en la contemplació. T'atreia mirar cap als quatre vents, sent l'espectacle molt diferent en les quatre direccions. Cap a migjorn i llebeig, la ciutat vella pujava des de sa Carrossa, als teus peus, fins a l'extrem més alt de la torre de la catedral. Veies a llevant, des de l'altura de murada i precipici, el mar obert, amb els accidents pròxims de costa i d'illots, amb la més llunyana Formentera i enllà l'extensió deserta, ja gairebé sense vaixells. A tramuntana, la mar es recloïa en port, limitat davall teu per l'atapeïment de cases de sa Penya i la Marina i a l'altra banda per la corba suau de la costa baixa i imprecisa, els horts, la línia familiar de les muntanyes. Vers ponent continuava la murada, s'allargava la Marina, s'estenien els camps amb un horitzó de serra. Durant l'hivern, al matí o en haver dinat, era dolç prendre el sol per sa Murada Alta, anant d'un cantó a l'altre -enmig, al seu fossat, el polvorí-, amb la mirada atenta o el pensament despert; a la primavera o a l'estiu, l'hora bona era l'acabament de la tarda, el llarg crepuscle, fins i tot els primers moments del vespre.