Si aixó hagués succeït, ¿hauria trobat Eugeni d'Ors que l'atmosfera del quadre s'ajustava a la que, en semblants marcs, a ell el complaïa —o l'apaivagava— fins al punt de creure's Mestre i dictar Lliçons?
Rodonament, no. La nostra Fontpudosa —i el seu Balneari en els seus millors temps— no van resultar mai tediosos. (Per altra banda, el tedi, segons tinc entès, és una molèstia —no arriba a dolència— totalment subjectiva... Personalment, gràcies a Déu, la desconec.) No sabrem, ni sabrem mai tampoc, si Eugeni d'Ors arribà a tastar l'aigua, ni tan solament si encetà una cansalada, pero resulta evident que, en conjunt i de bell antuvi, l'ambient no el devia pas engrescar. Ell —addicte a la «chaise longue», a la cadira de repós— com s'hauria neguitejat veient com els Senyors Banyistes i acompanyants seien, plàcidament, en els bancs de llosa del país; renyits oposadament amb el disseny voluptuós de la «cadira llarga»!
¿Com hauria pogut tolerar que dames d'edat respectable, o de físic exhuberant, ocupessin vulgars cadires de balca ben trenada i fustam tornejat? En els balnearis —llegim del mateix Autor— «la conversa lassa». A la Puda —en tots els temps— la conversa distreu, instrueix i informa. Els senyors, botonats (llicència tolerable era deixar lliures estómac i armilla, descordant-ne els botons centrals), parlen de política, de guerres, de «filies i fòbies», de negocis i cotitzacions. Riuen, bromegen, fumen, roseguen carquinyolis, beuen un altre glop, eructen (dissimuladament i amb perdó) i, fins i tot, alguns llegeixen.
Les dames —cotilla, vano, pentinat ampul·lós— parlen i somriuen. S'expliquen la vida de famílies conegudes... i absents. Es revelen, recíprocament, receptes, guisats i remeis i es pregunten —com ara i com sempre— on anirem a parar.
El jovent, no cal dir, entre ells s'ho organitzen —com millor poden— «dintre d'un ordre», com l'època, més o menys bella, exigia o permitia.
La mainada (els forasters, els banyistes de la Fontpudosa, arribaven i sojornaven «en familia») juga, corre, empaita papallones i llagostes per l'arbreda. Els més espigats fan córrer rutlles o voleiar diàbolos. Els més menuts sovintegen les visites a la falda generosa de l'àvia o la mamà, que administren, a dosi discreta, els anissos de ritual.
Xénius —anomenem-lo amb el seu pseudònim més famós, que aixó l'estufava— en la seva avorrida —lògicament— Lliçó de tedi..., valora la discreció, el silenci, el tacte «del cambrer estirat» que, quan s'escau, li apropa o retira el vas o la tauleta.