Sentí un sorollet a la porta. L'espiell central es va obrir. L'Andreu va veure-hi claror; però en comptes dels ulls cansats de l'escarceller, es va trobar amb una mirada inquieta, desconeguda.
—No es veu res —va sentir que deia una veu aguda i queixosa.
Els ulls es van apartar i l'espiell es tancà amb un cop sec. Sentí el soroll de la clau al pany i l'escarceller va passar amb el seu llum vacil·lant fins a la porta de barrots.
—Ho sento, noi —féu. I es va enretirar a un costat, alçant l'espelma i introduint-la entre els barrots per tal d'il·luminar el presoner. Aquest es va aixecar i parpellejà esperançat. A l'altra banda dels barrots, dues senyores vestides amb roba fosca el van mirar durant uns segons amb tanta intensitat que se'ls obria la boca.
—És jove... —va mormolar l'una, sense apartar la vista de l'Andreu.
—Sí. Joveníssim —xiuxiuejà l'altra, empassant saliva. L'Andreu les va observar, llambregà cap a l'escarceller i quan estava a punt de preguntar si aquestes senyores em vénen a ajudar, l'escarceller va enretirar el braç amb l'espelma.
—Ja n'hi ha prou, senyores. No podem estar-nos-hi més estona.
Tancà la porta de fusta sense més explicacions. Les dues dones es van quedar immòbils, respirant amb un cert anhel. Donya Marianna va deixar que aquella pudor feta d'humitat, foscor, brutícia, cera mal cremada, misèria, rates, palla podrida, suor i pixums, semen derrotat, saliva, por i fred, l'anés penetrant.