Seguírem l'alta serralada fronterera, cap al Coll de Noufonts, cap a la collada de Finestrelles, on dinàrem, prop de les fonts del Segre; i a les dues de la tarda arribàrem al cim del Puigmal, 2.909 metres d'altitud. És el gegant de les nostres muntanyes, es veu de tot Catalunya. Al seu peu, la formosa Cerdanya, el riberal del Segre cap a l'Urgell, les muntanyes d'Andorra, d'Aran, de l'Hospitalet, el Capcir, l'Arieja, etcètera, panorama admirable! El cim del Puigmal no té cap mica de vegetació; és tot pelat; només alguna mata de ginebró... El ginebró és l'únic matoll que viu a les més altes regions. Quan la vegetació desapareix, que no es troba ni una herba, enmig del rocam de granit viu el raquític ginebró, desarrelat, aixafat pels freds i la neu.
Eren les tres de la tarda, marcava el termòmetre 3 graus sota zero. A aquesta altitud es nota la rarefacció i depressió de l'aire, per la set i l'alteració del pols, el qual ens batia a noranta pulsacions per minut. La xocolatera de don Josep, amb el seu esperit de vi, ens serví per a fer bullir aigua, que ho féu a 92 graus en lloc de 100. Els trets de fusell que tiràrem semblaven trets de pistola. Feia un fred glacial. Emprenguérem la baixada de la muntanya i arribàrem a Núria que ja fosquejava, morts de gana, demanant sopar. L'hostalera ens digué: «No es dóna soparfins que es surt del rosari.» Anàrem, doncs, a la capella; pujàrem al cor i, dit el rosari, es cantaren els goigs amb acompanyament d'harmònium. Don Josep i jo érem prop del faristol, allargant el cap per seguir el cant. Un capellà ens donà un paper de solfa i don Josep, molt seriós, portava el compàs amb la seva mà, pegant cops sobre el paper; al mirar per sobre de la seva espatlla vaig veure que tenia la solfa de cap per avall.
Després de sopar ens donaren a cadascú una candeleta d'anar a oferir, i a retir. Després de quatre nits de dormir sobre bàlecs i rama de pi, un llit vingué molt bé, encara que els llençols raspessin l'esquena; quant a les puces, ja no en fèiem cas.