Seguint entre els dos llacs, entrem en una zona ubèrrima, exuberant. Els desmais dominen sobre les altres classes d'arbres. Herba. Un pèl d'humitat. Aquesta part té una bellesa frondosa. La mà de l'home s'hi endevina, encara que estigui hàbilment dissimulada amb una aparença de descurada distribució de camins i arbres. Aquest tros és un dels més concorreguts pels profanadors del paisatge: els pescadors i els típics menjaires de pa amb truita.
Els pescadors són els més inofensius, i fins i tot llur immobilitat els converteix en un element més del paisatge. Els menjaires de pa amb truita ja porten mes desordre. I és que les berenades col·lectives i familiars a la vora del llac requereixen un renou inevitable.
Els desmais són una cosa magnífica. Les seves fulles llarguíssimes que cauen fins a besar l'aigua, les branques torçades, els troncs inclinats d'una forma increïble... Els desmais constitueixen un altre paratge idíl·lic. Tenen una mena d'encant ostentós, fàcilment captable per tota mena de sensibilitat. I, com totes les coses massa definides, aquesta forma de bellesa rica i treballada voreja els límits de l'enfarfec.