Se fa migdia, i cap a posar miques, a la fonda. Com tenim aquest cap tallat, pujam a una carretel·la descoberta, i ja li envelam cap a Palau de Cerdanya (francesa), on estiueja Monsenyor Carsalade, que mos hi espera, i mos rep dins la magnífica casa que habita amb la seva digníssima i agradosíssima germana. No sap què fer-se Monsenyor per obsequiar-mos, mos fa mil preguntes sobre els estudis que feim, els incidents sobrevenguts, les troballes lingüístiques i la impressió general sobre l'estat del català dins Catalunya francesa.
Me renya una micoia, perquè dins el Bolletí de Juliol, rebut fa pocs dies, me demostr molt pessimista sobre el pervindre del català de França. Monsenyor està en que no corre cap perill de desaparèixer, perquè és encara el llenguatge que usen en família casi tots els catalans francesos, sobretot els de fora-Perpinyà, que són la immensa majoria; i amb tot i que dins l'escola fan parlar en francès els nois i les noies, en sortir de l'escola no hi parlen pus, i sobretot en deixar d'anar-hi, si bé tots saben més o menys mastegar el francès, llur llengua usual és el català.