Santa Eulària del Riu
Quina pau! Un graó només cap aquest cel
que les muntanyes frega cristal·lí,
i ja puja un silenci camperol
a acaronar l'església en un vol fràgil.
Veus disperses, esquelles que apaivaguen,
fluents fils d'aigua per camí de roques
ens arriben tan sols, amb un trinat proper
i unes ales, anhel rabent d'espai.
Des d'ací, allò que ansies, la bellesa,
se t'ofereix estesa i dilatada.
Un bosc espès que puig a vall rellisca.
De verd i d'ocre el camp és escacat.
L'horta s'acaba allí i el mar comença.
Blanc damunt blau, escumes, nau alada.