Salvat-Papasseit. Març 1919 (Fragment)
Plovia a bots i barrals quan, a quarts d'una, entrava a les Laietanes per si hi havia En Salvat-Papasseit, que em sol guardar tot de revistes italianes i franceses d'avançada que rep amb enganyosa regularitat. M'he aturat un moment al llindar de la botiga per contemplar la Granvia sota la pluja perquè en modifica, amb avantatge, l'estètica. És en aquests moments, i a sol colgant, quan aquesta avinguda guanya en qualitats plàstiques i poètiques. I, sovint, romàntiques si s'escau d'aturar-s'hi una berlina de dos cavalls, com és ara aquest migdia, i en davalla una damisel·la tota de gases rosa. Quan En Salvat m'ha vist que plegava el paraigua, ha rigut, sorneguer, i m'ha dit burgès. Sosté que el paraigua és el símbol del règim capitalista i de la banca internacional. És l'aixopluc, diu ell, dels qui es gaudeixen amb la mullena d'altri: l'art i la literatura que la burgesia ha aconseguit de donar a la comunitat dels homes és una poesia i una pintura de paraigua, això és, d'aixopluc i amb barnilles. M'ha preguntat si m'era fàcil d'imaginar Jesús i els seus deixebles per terres de Galilea amb el paraigua parat i amb botes de goma; li he respost que m'ho era d'evocar sant Pau en bicicleta per les vies romanes. Li he dit que si els futuristes italians, als quals ingènuament i mig en secret admira, havien inventat cap adminicle impermeable, que tot substituint en la seva divina perfecció el paraigua l'avantatgés en emoció estètica. Ha afirmat, categòricament, que ell i els futuristes de tota jeia prefereixen mullar-se per tal com dignifiquen així llur condició proletària i progressista.