Rubén Darío (fragment)
De Mallorca fou hoste dues vegades, i el mar, el cel, els pins i les figures històriques de l'illa es reflectiren en la diafanitat de les seues estrofes, perfilades de llum. En una habitació que tingué a Bellver
con el pinar detrás y con el mar delante,
en un banquet que li oferírem a Ciutat, i temps després ací a Valldemossa, on l'acollia la generosa hospitalitat del senyor Sureda, tinguí la sort de sentir en boca de Rubén Darío els seus versos, com una melopea, amb aquella mitja veu càlida i feble, aquell sil·labejar que marcava el ritme i aquell suau accent crioll, una mica estrangeritzat. El poeta ha recordat més d'una vegada l'agombol que rebia del tracte i la cultura d'En Joan Sureda i de la seua gentil esposa. Ells assistiren a la composició de la novel·la El oro de Mallorca, i d'algunes poesies, com les titulades Valldemossa, Boleras, La Cartuja, i la suggerida per la interpretació pictòrica de les oliveres en les teles de Na Pilar Montaner.
Qui era, doncs, Rubén Darío? Un gran infeliç i un gran poeta. Visqué sempre desorbitat, com un fill pròdig que enyora la llar, però que no hi torna. Àdhuc quan en les hores aparentment alegres de la vida bohèmia, liba els plers orgiàstics, hi ha en el fons del calze una mica d'angoixa.
Una certa febreta lírica el manté en un estat veí de l'al·lucinació.
Entre els poetes de llengua castellana, és per mi, si no el millor, el més apetitós de la nostra generació. En la seua poesia, sàvia i joguinosa ensems, el sibaritisme estètic subordina els fenòmens morals i materials a l'imperi exclusiu de la bellesa. S'hi mesclen la saviesa clàssica, la llangor decadentista, la visió interna aguditzada per la sensualitat, l'elegància d'un dandi de les lletres i la fortor de la sang índia
L'or, el cristall, la pedreria, l'enlluernen; el nacre palpitant de les formes femenines l'obsessiona. El món antic i el modern, els mites, les creences, la naturalesa, i la història, serveixen perquè la seva gola insaciable de poeta en tregui, el filtre cobejat. No li demaneu l'exaltació patriòtica, ni cívica, ni amorosa, ni humanitària. Canta una reina el mateix que un clown; canta les grans nacions com a grans espectacles; canta la dona, no una dona. Frivolitat, direm? No, per cert. El poeta que sent la vida, encara que no sigui en les seues palpitacions heroiques, el que troba per trametre la sensació de vida notes més enceses i vibrants que els altres no és un poeta frívol. I això no és posar-lo per damunt els que s'inspiren en els moments extraordinaris de la virtut o la passió humana.
Seria difícil enfocar-lo. En certs passatges alambinats no l'acabem d'entendre. Diu estranyes filosofies, què sé jo, coses profundes recollides «més enllà del bé i del mal». Qualque pic li agrairíem que no fos tan culte i estalviés les brodadures de l'erudició en el caire llampant de les estrofes. Però no falla mai la seducció de tota mena de lectors; amb la sola excepció dels que es duen les mans al cap, sentint trontollar els fonaments de la vella retòrica.
No cal que desitgem per als nostres fills el seu destí tristament gloriós. Entrem a l'hort de la seua poesia per assaborir-ne els fruits deliciosos i agrair els tresors de l'opulència lírica, no minvada per les flaqueses i els infortunis de l'home.