Rambla avall
Bella Ciutat d'Ivori: escolta un pelegrí
de tos carrers i places. Del campanar del Pi
ragen set hores, fresques de l'aire del matí.
Ix de Betlem, s'atura sota el portal barroc
— del ciutadà bullici com afrontant el xoc, —
una devota. I marxa, després, a poc a poc.
En caminar, camina molt graciosament.
La mantellina deixa entretenir amb el vent.
Entre ses randes vola ullprès, el pensament.
Oh, dona inconeguda qui et poses l'una mà
dessobre el pit, torçada caient, si fa no fa,
com una cabridella que fes de bon criar!
¿Amb les parpelles baixes, apagues l'innocent esguard, com una boira qui entela el firmament,
i t'acalores, púdica, si et fan un compliment?
¿Ets una pecadora de fàcil turpitud
i menes un esquàlid galant esmaperdut
com una santa mena el drac amb sa virtut?
¿Ets una jove vídua amb un infant d'escreix,
amb una filla núbil on ta beutat reneix,
i el vostre amic, oh dolça parella!, és el mateix?
¿Ets la fidel esposa d'un mariner qui és lluny,
qui tornarà de Cuba cap a darrers de juny
i és tan cepat que aixafa les nous d'un cop de puny?
* * *
Fins a Betlem me'n torno, refent el teu camí.
Prenc el Passeig de Gràcia, per si podré esbargir
aquesta amor nascuda amb l'aire del matí.