Quin efecte que deu fer, ara, el petit cementiri d'Ix colgat per la neu!
El petit cementiri d'Ix, llogarret veí de la fronterera Bourg-Madame, es troba a ran d'una bella petita església, d'un romàntic extraordinàriament pur. En aquest petit cementiri hi ha poques tombes. Abunden, en canvi, les flors i els herbeis.
La cantadissa dels ocells, a la primavera, no para mai.
En aquest petit cementiri d'Ix reposa una pobra noia, filla d'un «épicer» de Bourg-Madame, la qual morí, als vint anys a penes, d'una tuberculosi fulminosa. Era una bruneta molt simpàtica i eixerida, amb la boca de cirera sempre oberta per la rialla. Em sembla veure-la, encara, darrera la pedra de marbre del taulell, amb el seu davantalet blau piguejat de blanc, despatxant xocolatines i «berlingots».
Reposa, també, en aquest petit cementiri d'Ix un comissari de policia, un home menut, magre i biliós com una mala cosa, veritable terror dels estiuejants puigcerdanesos que no tenien el passaport en regla. Era als anys forts de la Guerra Gran. La consigna era rigorosíssima.
Jo prenia sovint l'aperitiu amb l'esmentat comissari: gairebé sempre, una copa clandestina de verd lletós «Pernod». Aleshores, aquell tigre del pont de Bourg-Madame, esdevenia un xai sentimental. Un tendre idíl·lic.
En aquest petit cementiri d'Ix reposa, sobretot, i per dret propi, un poeta amic, en Jacques Sauquet, la modèstia literària i la simplicitat cristiana en persona. Jacques Sauquet treballava a l'establiment del seu pare, un dels establiments més acreditats i antics de la comarca. Fins a la seva mort — fou a entrada de l'any passat — res no sabíem de les seves aficions poètiques ni dels seus entusiasmes literaris.
He tingut, últimament, entre les mans —de mans, precisament, d'una gentil neboda seva — alguns manuscrits i retalls de fragments de poesies publicades en periòdics i revistes de la Cerdanya francesa i del Rosselló. He trobat, entre altres, una poesia colpidorament pressentidora dedicada a l'església i al cementiri d'Ix. Heu-vos aquí les darreres estrofes:
Sota els rosers, que les tombes ombregen,
vora teu, guarda'm un lloc funeral;
só jove... mes los anys sempre curtegen:
tan dolç és descansar al país natal!
Sí que n'ha d'ésser de dolç — oh, Jacques Sauquet! — aquest descansar per sempre més en el país natal! Aquest contacte fidel de la nostra cendra mortal amb la nostra immortal argila!