Qui primer em va parlar de les regles va ser Salvador Espriu. Jo tenia quinze anys, era ignorant i una mica pedant. Estudiava art dramátic a l'Escola Adrià Gual. En Ricard Salvat dirigia La primera història d'Esther i els savis em deien que, l'obra, era un gran monument a la llengua literària, pero jo no n'entenia ni un borrall. Hi feia el paper d'«una altra dona» de Sinera. La meva actuació durava un minut. Havia de sortir a l'escenari tot cridant:
«—Glorificat toqueu matines, si som a Corpus! Aparella el confetti, les auques, serpentines i ginesta.»
I prou. Aleshores seia en una butaca i esperava que l'assaig tornés a començar. Crec que el poeta estava il·lusionat en veure que li representaven l'obra. Venia moltes nits, a l'hora de l'assaig, i també seia en una butaca. Ens avorríem junts. Un nit, s'adonà que jo existia i em va preguntar:
—I vostè, senyoreta, també vol fer teatre?
—No ho sé... M'agradaria escriure... potser. Em va mirar amb gravetat d'hipocondríac i, després d'un silenci, va fer:
—Doncs, miri, senyoreta, si vol escriure ha de tenir en compte dues coses. La primera, procuri ser sincera davant el full en blanc. La segona, no m'usi, si us plau, els «llur», «àdhuc», «d'antuvi», «quelcom» i procuri estalviar-me els adverbis acabats en «ment»!