Que el dia vint-i-set de setembre, a l'hora de la migdiada, li va posar unes banyes així de grosses a l'estúpid del seu marit amb un jove que don Rafel no va poder identificar. Que aquell dia de les banyes li semblava que l'havia arribada a veure despullada. Que des de llavors es va decidir pel telescopi. Que se n'havia enamorat... I hi feia guàrdia amb una fidelitat absoluta. L'humiliava cosa de no dir que amb aquells aparells es veiessin les coses a l'inrevés, però tot el seu esperit exultava esperant el dia que donya Gaietana es decidís a fer la migdiada a l'hora que ell podia ser a l'aguait. Oh! Oh! Sí! Don Rafel, entusiasmat, va aplicar l'ull a l'objectiu. Sí, efectivament s'obria la porta i oh!, donya Gaietana entrava a la seva cambra i feia un badall, mandroseta meva, quins pits com pometes... Alça, bagassota, que això no ho fas davant de la gent... Ai, ai... Donya Gaietana es va començar a descordar la faldilla, don Rafel maleïa l'aire del carrer que els separava. Oh, oh, oh, quina, oh! A don Rafel li queia la bava, Gaietana meva, si sembla que et pugui tocar, quin èxtasi... Per què no et despulles del tot, amor meu? Va, que només hi som tu i jo solets... Va, amor meu... Vinga, sense por!...
— Senyoria.
Uns cops discrets a la porta del despatx i la veu de l'Hipòlit.
— Què passa, ara? —va respondre don Rafel irritadíssim—. Que no ho sabeu, que a aquesta hora estic treballant?
— Un despatx urgent de l'Audiència.
Don Rafel va moure el telescopi de lloc, va tornar la cadira on era abans i amb una certa precipitació va esgarriar quatre papers per damunt de la taula i va seure a la butaca del despatx.
Ara t'obro —va dir, bo i aixecant-se—. Aquí no es respecta ni les hores d'estudi. —Va fer girar la clau i obrí la porta—. Què? Què són, tantes urgències?