Quatre gambades ens condueixen a la plaça del Rei. Quin conjunt tan ben resolta de perfecció italianitzant. A l'angle s'alça una torre que sembla escapada de les teles metafísiques creades per De Chirico. El Roger precisa que és pura escenografia, ja que tot plegat és per contenir una escala que condueix al mirador; però m'agrada saber que el poble l'ha batejat amb el nom d'un rei que no li correspon, només per recordar que la seva malaltia l'obligava a cercar l'alçada que li permetia de respirar millor. No és estrany, diu, que a aquell rei Martí la història el vulgui recordar amb el sobrenom de l'Humà. Tot lliga. Em fa entrar al Saló del Tinell, una altra sorpresa que des de l'exterior hom no pot pas imaginar. Solemne i d'una puresa diamantina; no és això, malgrat tot, el que em crida l'atenció, sinó el que em conta el Roger: la mort del rei Joan II i del seu primogènit va provocar tals escenes de dolor entre els nobles, que no van saber expressar millor el dolor que entrant muntats en aquest Tinell i cavalcant obsessivament al voltant dels túmuls, deixant caure teatralment els estendards i fins i tot obligant alguns cavalls a caure per terra, mentre deixaven sentir uns gemecs que gairebé semblaven udols. Una escena de tràgica humanitat digna de Shakespeare. Si el modernisme em va donar la mida del renaixement tardà que va enriquir la ciutat moderna, el Roger em diu que pensi en tot el gòtic que m'ha ensenyat fins ara per fer-me una idea de la dimensió i del poder d'una Barcelona medieval que no en va era la capital d'aquella Catalunya imperial, mestressa del Mediterrani. I assegura que cap ciutat conserva un conjunt tan important i complet.