Quan davallo de Montsant observo els pobles que s'arrelen a la seva falda: són com el cos d'un gegant de pedra que sopluja els seus hostes. Primer li veig el cap, pentinat de fines teules, amb la clenxa del carrer Major al bell mig i el campanar, com un nas que ensuma l'aire poma de la tarda, i l'ullal del rosetó parroquial, que no s'acluca ni amb l'encesor del migdia, vetllant sempre, impertorbable al tallant de les orenetes; en algun racó la petita plaça és el ventre llis i musculat, i els braços fan un clos extramurs per tancar en una circumferència màgica tot el ram de cases. Per algun portal m'escolo dins la vila i és aleshores que noto l'escalfor d'un cos viu i com bat la sang del gegant de pedra.