La finca tenia molt terreny, i el meu pare la va engrandir més, amb diverses i successives adquisicions. Hi havia de tot: jardins d'arbres i de flors, un pou profund que el meu pare va fer obrir al bell damunt d'una deu inesgotable, feixes de secà i regadiu, avets, cupressàcies, àlbers, vora un rec generós, fruiters, disperses nogueres i fins un regular conjunt de castanyers corpulents, vells, magnífics.
La meva mare, afeccionadíssima a les flors, sobretot a les roses, i entesa en elles, va fer plantar de mica en mica unes dues mil variants de rosers. Vàrem conservar la finca fins pel novembre de mil nou-cents quaranta.
Per a mi, procedent per totes les branques familiars de marina, Viladrau i el seu paisatge han estat "el camp el camp per excel·lència. Crec que l'havia arribat a resseguir i a conèixer pam a pam. Després de la venda, forçada per les conseqüències de la guerra civil, no he tornat mai més a Viladrau. Hi vaig ser tothora massa feliç.