Poc temps després que se n'haja anat l'Abel, ix també la Camil·la i davalla l'avinguda d'Alcoi, d'esma, com cada dia, però no s'atura quan arriba a la porta de la llibreria, segueix cap al carrer de Calderon i gira per la Rambla fins que travessant l'Esplanada arriba al port quasi sense adonar-se'n. L'olor de l'aigua li colpeja el nas. S'ha alçat un lleuger ventijol, glaçat com un ganivet de gel, que li serra el pensament amb la fulla esmolada. Amb les solapes de l'abric alçades intenta protegir-se les galtes del fred, però la gelor li travessa la pell i l'ànima... No sap ben bé què fa allà abocada al mar, al reflex dels vaixells ancorats en l'aigua bruta... No sap ben bé què fa allà, ancorada ella a la vida aquella, no sap ben bé com hi va arribar, què la va empényer cap a aquell port ni quin vaixell la hi va portar... No sap ben bé res, només que de vegades li agradaria fugir mar enllà...