Poblet en la posta
En les runes la lenta posta arriba,
la llum que dorm en l'aire ja es desfà,
i la flor que es badava en cada ogiva
recull l'espurna que no té demà.
Semblen les mudes albes de la riba
els murs que s'alcen drets com una mà;
són ara com uns trossos de geniva,
desfets en l'aire que la mort glaçà.
La plana és verda a llur entorn estesa.
Si en fou en altre temps l'ample domini,
ara en triomfa en la naturalesa.
Una trèmula boira en l'aire sura
i abans els murs de pedra el temps no inclini,
en la Porta Daurada el sol s'atura.