Però sucant bunyols dins el plat de mel novella rèiem a riallades, quedàvem amb el nas empastifat. Un parell de setmanes abans de Tots Sants buidàvem els ruscs. Els teníem a la garriga, en un coster de garrofers i redossats a mates llentrisqueres. Eren de fusta, com casetes, i de test i tubulars. Hi anaven l'avi i mon pare, el cap tapat amb una caperutxa amb el davant de reixeta, els pantalons ficats dins les botes i les mànigues de la camisa fermades amb un cordill. I guants. Si les abelles ensumaven carn picaven amb frenesí. I portaven una paella, gran, amb caliu damunt el qual cremaven branquillons de romaní verd, que provocava una fumassa densa, entabanadora. Del rusc fugien les abelles, lirones i desorientades. Dintre penjaven les bresques com rovellades, xopes i cruixidores. Les arrabassaven amb cura, les deixaven dins un gibrell. Després netejaven el rusc: mataven els abellots, una sargantana, tres o quatre escarabats, treien la terra. I partien. Jo els esperava lluny, amagat darrere un ullastre, per por dels insectes.
Els quals anaven tornant lentament al rusc, boles peludes que brunzien amb irritació. De cop senties com te'n rondava una, d'abella, que et clavava el fibló. I et brollava una violenta coentor, que minvaves untant-te amb amoníac de pestilència marejadora.
Espremíem les bresques amb la mà, regalimaven raigs de mel. Amb la qual untàvem els bunyols del vespre de Tots Sants, al costat de la foganya, mentre el poble s'omplia del tocar de campanes, el tocar greu i constant tota la nit. El gos i els dos gats, la mirada temorenca, no tenien repòs i jo els sentia, des del llit, lladrant i miolant, movent-se, perseguits pels cops de batall.
Algun any vaig pujar al campanar amb en Miquelet, el fill de l'escolà major, que es passava tota la nit amb el seu pare allí dalt, estirant les cordes. Pujàvem per l'estreta, inacabable escala de cargol, i pels forats que donaven a les golfes de damunt les voltes del temple sentíem com les rates corrien i guiscaven. L'església s'alçava damunt un pujol, i des de les finestres del campanar dominàvem el clot del poble, fosc, amb cortines de resplendor somorta que s'aixecaven de la línia dels carrers. Menjava pa amb sobrassada, l'escolà Tòfol Moixa, i glopejava d'una ampolla de conyac, assegut en un racó, devora una espelma. En Miquelet i jo ens penjàvem de les cordes i ens engronsàvem com espantalls, estirats amb força pel balanceig foll, eixordador, de les campanes. Semblava que els batalls et copejaven la closca.
I durant els intervals de silenci, una enorme impressió de buit, de solitud, inundava el campanar. Llavors un rat-penat, dos, ombres ràpides, travessaven de finestra a finestra. I s'albirava el cementiri, fantàstic titil·lar, perdut allí sota, en la nit, en un no-res amenaçador. Jo mirava i sentia com la respiració se m'accelerava. D'un bot m'agafava en una de les cordes i em llançava a estirar i a volar entre l'explosió de retocs.