Però no solament s'acontenten de frustrar així la innocent il·lusió de qui, empunyant la canya, espera —potser pensant en la possible necessitat d'utilitzar el xalabret— veure enfonsar el tap per alguna carpa, sinó que aquestes no són tan nombroses com podrien ser, a causa de la gana llaminera amb què els tan repetits gardis engoleixen els ous de les diverses varietats de carpes que formen part de la nostra població piscícola. Les més notables són les anomenades cuiro, japonesa i mirall. Han estat uns quants els pescadors que del nostre estany han aconseguit extreure —amb canya— carpes de 14 i 15 quilos de pes, i si m'he d'atenir a allò que m'explica tan autoritzada personalitat —en assumptes relacionats amb l'estany— com el senyor Vila, guardaaigües municipal, un enorme exemplar d'aquest gènere de peixos ronda els capvespres estiuencs gairebé a flor d'aigua i només la seva vista causa admiració i basarda. Per part meva, em limito a donar compte als lectors d'aquest fet, mentre prossegueixo el meu treball atrevit sobre aquest relliscós tema.