Per situar els records a què em refereixo, he d'explicar que jo vaig néixer al poble de Bellmunt d'Urgell, però que els meus pares baixaren a viure al de Les Penelles quan jo tenia tres mesos. Les Penelles es troba a la plana, a tres quilòmetres del sud de Bellmunt, que està situat dalt d'un turó.
A Les Penelles, el meu pare tenia un càrrec administratiu de la Companyia Canal d'Urgell i vivíem en un pis del carrer del Baix, la galeria del qual donava al Camí fondo.
En el moment de situar el meu primer record ja devia tenir entre quatre i cinc anys. Tenia una germana més gran que jo i una altra germaneta més petita, que havia fet els vuit mesos. Un dia, la meva germaneta petita es va morir i vaig adonar-me del gran trasbals de la família. La casa estava plena de gent, sobretot de dones. Tothom em mirava amb una gran tendresa i m'adonava que els altres nens de la meva edat, i àdhuc més grans, em tenien enveja perquè jo tenia una germaneta morta.
El record exacte que es quedà gravat a la meva memòria és el d'una conversa que vaig tenir amb el meu pare a la galeria de casa, mentre la meva germaneta estava encara de cos present. Era a la tarda i jo havia sortit al solà, com anomenen a l'Urgell les galeries. M'estava dret, agafat a les baranes i mirant vagament el paisatge. Tot d'una, vingué el meu pare i es posà al meu costat dret. No em digué res. El nostre silenci durà força estona i vaig ésser jo el que el vaig rompre per demanar al meu pare:
—Per què s'ha mort la nena?
El meu pare va contestar-me després d'uns minuts angoixosos:
—Per anar al cel.
Es féu un altre silenci, després del qual vaig dir:
—I si és morta, com ha pogut anar al cel? Aleshores el meu pare em contesta:
—Les nenes petites són com els àngels i volen. Com que tot aquell misteri l'entenia de menys en menys, vaig atabalar el meu pobre pare amb una darrera pregunta:
—Però si la nena és a la caixeta dintre de la cambra, com ha pogut volar cap al cel?
—Ets massa petit per comprendre-ho —replicà el meu pare, acariciant-me els cabells—. Ja t'ho explicaré quan seràs més gran...
Aquesta conversa d'home a home, al solà de casa, em féu molta impressió. Vaig oblidar, però, les angoixes d'aquells misteris per córrer a recollir el consol de veure l'admiració, i àdhuc l'enveja, dels meus amiguets perquè jo tenia una germaneta morta.