Penso en Gandesa i recordo els amics difunts, perduts rere la cortina de l'oblit: Galban, Alcoverro, Sol, Ruíz, Figeeras, Tapies, Navarro, Lobo, Ramonet i tots els altres. A la caiguda de la tarda, sortíem a passejar vora els sembrats, amb els fumerols de les garrigues cremades al lluny. Vèiem els picots, les mallerengues, les puputs, els oriols contra les feixes. Picotejaven vertiginosament. Feien uns saltets i desapareixien. També vaig descobrir les virtuts de l'orenga, el te de roca, la sajolida, el poncem, el lletsó (em pensava que eren menja exclusiva dels conills), l'herba gatera, el poniol. A l'estiu, abans de dinar, em banyava en els safareigs de les hortes, plens d'una aigua freda i clara, transparent, amb unes voreres de rajola de cup, pigallades per la molsa. Venia el gos de l'agutzil i m'ensumava les botes. Em mirava amb un ull tendre i trist. Recordant els camps de Gandesa, els vaig dedicar aquests versos, que vaig escriure de cara al capvespre, i els vaig aplegar en el llibre El médium:
Elegia a la terra i als morts de Gandesa
Trista flor de desembre
en el vent arrelada,
nodrida per la sang de tants morts que en aquesta terra varen
créixer
en herbes de garriga;
que a la casa paterna
i a les mateixes pluges de l'hivern
foren hostes alegres;
aires grisos, menudes flors boscanes
que, com l'aroma del temps,
perderen les agrestes joies de la primavera.
Tristes joies que graciosament foren atorgades algun dia.
Miserable i seca terra. Avarament intentes
sobreviure a la pols
d'aquestes torrenteres desolades
i a la infinita malenconia del camperol que llaura
sota el crit del voltor.
Dura terra que estimo
en la seva agonia,
dura agonia meva
en el pit aturada.
No, no hi ha sement que pugui fertilitzar la roca.
Nodrida per la sang d'aquests morts que floriren
en aspres farigoles
no t'acompanya res sinó el silenci,
l'abandonada espera,
la immensitat augusta i muda del firmament.