Pati dels convalescents a l'Hospital de la Santa Creu
Pati clos d'hospital amb les arcades
que volten el vell pou, i la figura
de sant Pau, les parets emblanquinades
i la sentor dels mals i la vellura.
Per mig les galeries
s'entrelluquen les parres verdoloses.
S'alça la torre del rellotge en l'aire
que mou les campanetes: compta els dies
de dolor i cansament
dels qui no poden esperar-ne gaire
d'aquesta vida que se'ls va fonent.
La calma és fosa amb la remor del prec
de les velles malaltes
que barbotegen, entre plany i ofec,
el llarg rosari de les seves faltes.
En l'aire, poc a poc
s'adorm la tarda com un plany i finen
les pregàries. S'encén i bleixa el foc
en l'ànima poruga de les velles
que vers la mort s'inclinen
com si la tremolor de les estrelles
pogués fondre la vida en l'or del cel
on han de fer estada
devora d'Eva i de son fill Abel.
Al bell cim de la torre, obrint els braços
una Verge somriu i dolça mira,
amb ulls immòbils, com s'acluquen lassos
els ulls d'una velleta que sospira
retuda en sa cadira.
Com si tingués l'albir del moviment
la Verge fa com sí renyés el vent
que aixecava la gira
de la vella malalta que es dormia
i amb el son es distreia el mal turment
i de seguir com cal la lletania.
Vell pati d'hospital. La llum hi fila
la serenor que amoixa el dolor viu.
Un ocell hi refila
com en l'arbreda verda vora el riu.
Una campana dringa en el blavís
espai de cel que envolta
el clos del pati i cau en l'aire llis,
veu trèmula que afina
com si una mica de dolor morís
en una llenca fosa de boirina.