Passejo per la vila, que més enllà de la carretera no sembla tenir cap centre urbanístic ordenat; els carrers són tranquils, i això que és dissabte, i m'entretinc observant els canyissos, les populars persianes de canya que sovint protegeixen la porta i les finestres d'una mateixa casa. És una artesania magnífica que segurament decau. La Isabel pregunta on es poden comprar, i li diuen que potser encara trobaria un home que en fa a la Torre d'En Dimenge (Domènech), però que s'han d'encarregar. Aquests canyissos són la pell càlida de les façanes, i dóna gust passar la mà per les seves rugositats.
Les cases del centre d'Albocàsser tenen un afegit curiós: les portes estan guardades per una reixa de ferro, amb els barrots prou separats perquè hi pugui passar una persona. Són reixes que s'instal·len quan hi ha d'haver bous. Ara estan muntades en tots els carrers pels quals ha de passar l'animal, entre la carretera i l'església, que té una bona façana i un campanar ben plantat. En una altra església, més antiga i als afores, em diuen que hi ha un important retaule del segle XIV, que no he pogut veure, i el sarcòfag de Joan de Brusca. Joan de Brusca és un senyor que va viure fa 750 anys i a qui va ser encomanat el poblament d'Albocàsser. És una vila, doncs, que té fundador conegut. Pocs anys abans, el 1233, les tropes de Jaume I havien conquistat l'indret als moros, i el nom d'Albocàsser és l'únic fil visible que lliga aquest poble amb la llunyana dominació dels àrabs. (És significatiu que la gent d'aquí pronunciï Lo Bocàsse, diferenciant l'article, i que siguin coneguts com a bocassins).