Passàvem pel pont de Bellver quan els darrers raigs del dia jugaven amb els enderrocs de l'antic castell que corona la serra, lluint sobre la torre d'homenatge la petita creu de ferro que assenyala ésser avui l'esglaó de les oracions que s'eleven a Déu en el temple.
En la llarga pujada que comença en el pont i acaba dalt, a la plaça de la vila, s'anava afegint a la nostra corrua molta gent que també hi venien de tots aquells pobles i masies, des de la Cerdanya alta d'extenses planes, fins a la Cerdanya borda o baixa, d'on nosaltres hi acudíem, venint encara darrera nostre nombroses romeries de la Ribera de la Seu.
La barreja de les cavalleries amb la gent de a peu, les rombollades per a fer lloc a algun cavall que l'esvalotat cavaller esverava, les rialles i enraonamenta del jovent, la coloraina de vestits i l'alegria de tothom, feien semblar-nos a un estol ple de felicitat, que pujava a la gent del poble nova animació de diversions i de vida.
Mentrestant, la fosca baixava serres avall a rebolcar-se pel riu, i entre les ombres de les cases més altes es veieren passar, com un ball fantàstic, llums que anaven i venien, i se sentiren alegres harmonies de músics que no es veien, com si la nostra gatzara fes ressuscitar les ombres dels antics senyors de Bellver, o fes dringar les armadures d'aquell cavaller d'una de les llegendes de Bécquer, condemnat en la presó d'eix històric i alterós castell.