Pare i fill acabaven de sopar vora del foc. La tramuntana bufava furient part defora, esfereint la nit amb els clams, els crits, els gemecs i l'estrèpit paorós d'una enfurida batalla. Feixes avall escabellant les oliveres, baixava de la serra amb remors de monstruosa cavalcada, topava amb el punyal de cases de Vilerta, tan desvalgudes i arrupides tot vora de rost, entre els dos rius, enfellonida d'aquell entrebanc s'arremolinava parets amunt fins a les teulades, esgarrapava les teules, provant d'arrencar-les i endur-se-les con míser estol de fullam sec a la tardor, empenyia les obertures foranes, malda que malda per obrir-les, feia dringar l'anella de totes les portes, bruelava en el canó de totes les xemeneies, regolfava en tots els carrerons i fugia enllà, xisclant i retorcent el brancatge despullat dels arbres.
Cansada del seu esforç, semblava que volgués aplacar la seva fúria: sols deixava sentir un bleix fatigós, que gemegava planyívol en les escletxes; es feia manyaga i humil, perquè l'enemic no malfiés de la seva fingida feblesa. Però tot d'una reprenia l'assalt, més impetuosa i enardida, i les ratxes petaven com andanades contra les parets; finestres í portes cruixien a punt d'esberlar-se, xiulaven com serpents forats i escletxes, cada xemeneia roncava com el mar en diada de llevant, i tot el món era combat i cridadissa.
Mentrestant, en Perot i el seu fill, arrecerats darrera l'escon, acabaven de rosegar en silenci les últimes queixalades, a la feble claror del llum de gresol penjat a un cantó de la xemeneia. El vent que venia de l'escala no deixava el flam en repòs i la cuina era un seguit dansar d'ombres. La llar s'havia afogosat i en el caliver, sense flames, fumaven les estelles mig consumides.