Olot conserva encara la fesomia de nostres viles muntanyeses de quan se trobaven aislades del món civilitzat, com Camprodon, Ripoll, Banyoles, Besalú, etc. Llurs vies de comunicació eren de ferradura, recorregudes per corrues de matxos; los carros hi eren desconeguts. De costums senzilles, patriarcals, la fe religiosa, l'honradesa hi tenen encara fondes arrels. A Olot, a més de ses esglésies, se veuen pels carrers oratoris amb llurs llànties, que s'encenen per la festa del sant. Los cims dels cràters apagats són coronats de santuaris on s'apleguen nombrosos devots que hi van en professó. Les cerimònies de culte se fan amb fe i devoció. Tothom va a missa los dies de precepte. Ara la civilització i lo progrés han entrat dins la vila muntanyesa per la nova carretera. Ja desprecia ses velles costums; ja no vol carrers estrets, mal empedrats; ja no vol cases de la vellura adornades de balcons típics de barana de ferro... sos braços s'estenen vers la llum, lo progrés, la civilització; ja té un parc, alamedes, edificis moderns, cafès muntats amb confort. La posada, la humil posada de traginers, de porró, all i oli, carn d'olla amb pilota, desapareix, reemplaçada per l'hotel i restaurant del Parc. La vila moderna s'estén vers la planura del Fluvià, amb ses fàbriques, chalets, hortes, jardins rublerts de flors. Sembla que pressent l'arribada del carril vers aquell puní, i lo vol rebre com se mereix. Mes per a nosaltres, amants de lo passat, amics de la vellura,«Olot serà sempre la vila de l'antigor, dels avis de costums senzilles i cristianes, de fesomia de l'Edat Mitjana, francament catalana muntanyesa, malgrat lo carril i la llum elèctrica.