Nuvial (fragment)
Resplendenta, sencera, arrodonida,
s'alça per sobre el mar la lluna plena:
així sento pujar la meva vida,
astre sense minvant en nit serena.
Dels braços dels amics als de l'aimada,
un moment vaig sentir l'esgarrifosa
gran buidor de l'espai...
Sota l'arcada
del temple, ressonanta i tenebrosa,
davant del nostre sí l'altar floria,
revestint-se de llum i d'alegria.
Però una gran tristor, a l'esposa honesta,
a l'espòs pensatiu, els inundava,
que darrere d'aquell altar en festa
quelcom cantant fugia i s'allunyava.
Jo me la vaig endur, en la nit confosa
de l'enclòs maternal, com presonera,
i ella girava el cap tota plorosa,
fins a ser-ne ben lluny, sempre endarrere.
Anàrem per la nit. Fou agonia
d'una vida, i d'una altra fou naixença...
Després se'ns va aclarir vermell el dia
per les severes planes de Provença.