No portant pressa per baixar a aquell laberinto, delícies campestres del marquès de Llupià, sent llavores quarts de nou, [...] hem fet estricació de quart cap amunt a la muntanya detràs del monestir, fins a descobrir a la muntanya de Montserrat i demés muntanyes, amb la més alta de Sant LIorenç de Mont, amb aquelles planures del Vallès, poble i monestir de Sant Cugat del Vallès, cases, i escassament a Sabadell, amb sol i sombra. [...]
Per anar a dita torre de Llupià baixàrem una senda prou estreta i molt pendent, amb crostons de roc i pedres, anant amb gran tiento tots i totes. [... ] Moltes coses noves descobrírem en aquelles delícies rurals del marquès de Llupià, estes lo nou cenador, frente immediat al gran safareig después del laberinto, que el poble ne diu lo labariento, de molt primor en sa hetxura i gust, tant de dintre com de fora, en construcció octògona amb columnes d'estuco en ses entrades, en lo triangular d'estes, i primorosa cúpula, del més fi gust a tot lo demés. I baix, en dit cenador frente al jardí, queda una làpida amb la inscripció de lletres negres sobre màrmol blanc, que per perpètuo monument féu posar son duenyo de la gran ditxa que tingué d'haver anat, en 18 d'octubre de l'any 1802, Ss. Rs. Ms., prínceps d'Astúries, alteses i los reis d'Etrúria, a passejar-s'hi.
No m'allargo mes, puix que si tenia que contar tot per menor, se'm cansaria massa la vista en escriure-ho. I així, sent ja tres quarts d'una, i hora ja d'anar a dinar, tenint ja los senyors la taula parada, nos en despedírem, faltant-nos encara mitja hora bona per arribar a la torre d'en Sitjar. A la que arribàrem a un quart de dos, i posant-nos a dinar cerca de tres quarts, i jo amb un poc de migranya, o mal de cap, de resulta del sol del matí, per lo que a ratos picava, i un poc la falta de dormir.