No obstant, trobant-nos per casualitat passejant per les verdes faldes de les petites muntanyes que emplenen el Llucanès, un any nos hi va sorprendre ben agradosament un d'aquests rústics aplecs raríssims en Catalunya. Aplec molt anomenat de tota aquesta terra, i conegut per la «Fira de l'Hostal del Vilar».
En l'extrem nord-oest d'aquella ampla i fèrtil comarca, en el punt anomenat «Cap del Llucanès» i a l'envista de St. Boi, cap al nord, s'hi veu aislada, en el davallant suau d'una costa, una casa gran que serveix de posada als viandants que des de la plana de Vic van cap a Alpens o altres pobles d'aquella alta regió de la muntanya. El país que la rodeja és pintoresc i alegre; i dominant des de les boiroses cimes dels Pirineus fins a les retallades puntes del Montserrat, farceixen el centre de l'esbarjós panorama, com sobtades en un moviment de majestuosa ondulació, petites rengleres de muntanyes de suau perfil, vestides de verds sembrats i brodades d'abundants boscos, agafant del migdia al nord, en tot son horitzó del ponent, la llarga estesa de les ufanoses terres del renombrat Lluçanès.
Cada any, en un dia d'últims de setembre, hi fan una fira, als voltants d'aqueixa casa, escampant-se la gent i el bestiar a ses lliures voluntats pels prats veïns, semblant com si fos una immensa població nòmada que allà s'hagués aturat en son viatge per refer-se o menjar. La perspectiva que distreu la vista és una de les boniques que hi puguin haver. Aquell espectacle, pel que és nou, sorprèn, aquella coloraina dels trajos cautiva i lo senzill de l'escena agrada. De cent punts de vista diferents se retrata en l'ull de l'espectador el pla inclinat de l'ampla costa, en el qual es dibuixa el vast campament, amb ses dues baixades a cada costat, que venen a amagar-se entre els roures ombrosos dels sots i dels torrents, com un brillant retaule brodat de sedes de colors, representant una floreta atapeïda de rams i d'aucells que els aires gronxessin. I entremig dels arbres se veuen pletes que van i vénen en totes direccions, i s'albiren en les veïnes altures, per les valls llunyanes i per les fondalades que els camins voregen, pagesos vells que pugen amb l'ajuda de gruixuts bastons; els joves lleugers bellugant flexibles tortellatges; cavalcades de totes formes i luxes, i nombroses ramades de cabres i ovelles, de bous i de mulats, que esvalotats hi arriben, acampant-se a tot arreu, essent-los bon lloc el primer que troben buit, i estenent-se per l'espaiosa fira sense altra frontera que son primer albir. I mentre les cavalleries ensellades fan una altra llei de campament a part en les arbredes fresques i solitàries, i centenars de manyagues ovelles passen de les unes cledes a les altres, i de les unes a les altres butxaques les unces i les dobletes d'or; i, per entre les inquietes eugades i frisosos braus, els revinguts pastors vestits de pells fan anar enlaire les seves abonyegades porres. La multitud alegre rumbeja per les planes, donant-se a gimnàstics exercicis o a fer-la petar cadascú amb la millor companyia. Allà surten i es troben la rossa muntanyesa de peu lleuger i mirada esquerpa, i l'adolescent bosquerol de cara encesa i de cor valent com roure centenari, a qual ombra recolzat, quan se n'adona, veu que l'aimia se li esquitlla llesta entre les altres companyes, i que el sol trenca sos raigs en el polsim d'or sobre els negrencs turons.
De moltes hores lluny hi compareixen les pageses riques a acompanyar-hi, alegres i ben mudades, les poncelletes tendres, que els hereus se les disputen per rublir-les d'anells i preuades joies, tot fent-los costat i fent esvair son esperit en un món nou i desconegut per a elles. I sembla, quan hi arriben de totes bandes aquestes fressoses colles, vestides dels colors de les flors dels seus jardins, acalorades pel sol de l'esperança i de l'alegria, i festoses com vol d'aucells que salten i juguen per les branques, semblen aplecs barrejats de nuviatges que vénen a espargir pels aires d'aquells boscos remorosos i muntanyes florides els ressons simpàtics 'un dia d'expansió i felicitat.