No em cansaré de mirar aquesta illa meva
No em cansaré de mirar aquesta illa meva
que s'agrisa, al crepuscle de la tarda,
damunt el tràngol lleu de Tagomago.
Ni els núvols que es deslliguen del cel rosa
per elevar muntanyes darrera les muntanyes.
No em cansaré tampoc de les gavines
que amb el ritme més bell segueixen aquests versos.
Els versos de la mar, que és la meva ànima
viatgera en vaixell blanc amb fosc rumb
cap a un fred horitzó de gent salvatge.
La calitja vespral
agermana els illots amb els serrats,
les muntanyes més altes
amb la plana serena.
I els meus germans de terra
voldria que es fonguessin en una mateixa silueta
de dolcíssim dibuix geogràfic,
on Déu potser recolza el seu repòs.