Ni tan sols posen l'anunci.

Ni tan sols posen l'anunci. El que passa és que, a la setmana d'haver-hi arribat, en Xavier finalment s'adona que hi sobra, en aquella casa, puja al cotxe, engega i agafa el carrer de casetes baixes envoltades de jardí que du a la carretera al final de la qual hi ha l'autopista. Deixa el carrer de casetes baixes, obser­va la cafeteria de la cantonada, on una nena llepa un polo amb llengua obscena, i enfila la carretera. A mitja carretera hi ha un pas a nivell, però abans d'arribar-hi es troba, de sobte, amb un home a cavall que travessa el carrer. El Xavier frena de cop, un motorista que li anava just al darrere xoca amb el cotxe, tan violentament que cau de la moto i aterra al costat del cavall, amb tal estrèpit i polseguera que el cavall s'encabrita i el genet surt disparat cap a una tanca d'arç. A continuació, el cavall es desboca. Tot això ho veu un vell que ha tret a passejar el terrier i que s'afanya a ajudar el genet caigut. Per poder ajudar-lo amb tranquil·litat, el vell lliga el terrier a l'objecte que troba més a prop: la barrera del pas a ni­vell. Al cap de ben poc hi passa el tren, els llums del semàfor del pas a nivell viren del vermell al verd, la barrera s'enlaira i —penjat de la barrera— s'enlaira també el terrier, que comença a agitar-se de seguida que nota que el terra li falta sota els peus. Quan veu que el seu terrier estimat s'escanya, el vell deixa es­tar immediatament el genet caigut, corre a salvar el gos i l'allibera del lligam. Lliure i atabalat, el gos es llança damunt del primer humà que troba: el moto­rista, que encara és a terra; li clava les dents al braç. Quan ho veu, el vell pren el gos per la cadena, el motorista es mira la queixalada i demana al vell que l'acompanyi, amb el gos, a algun lloc on puguin ve­rificar que la bèstia no té la ràbia. El vell li assegura que el gos està vacunat, però el motorista no se'n refia. Aleshores el Xavier s'ofereix a dur-los a un hos­pital i, amb més ganes uns que altres, pugen al cotxe: el Xavier, el motorista, el vell, el gos i també el genet, que sembla que té una cama trencada. Podria ser que de camí cap a l'hospital tinguessin un accident i morissin tots o, almenys, que uns quants morissin i la resta quedessin ferits de gravetat. Però no hi ha cap accident i, quan arriben a la sala d'espera d'urgències, el Xavier hi troba la Rosa i el Mingo, que li expliquen que son allà perquè el Sito ha tingut un accident amb la bici. No; tampoc no és això el que passa. La primera tarda de totes, després que han rentat els plats i fet els cafès, just mentre la Rosa dubta si començar a preparar el sopar i dir-li al Xa­vier si es vol quedar, el Sito va en bicicleta amunt i avall del pati —perquè té prohibit sortir al carrer, que hi passen cotxes— i cada cop s'embala més, i agafa un revolt amb tanta velocitat que surt disparat cap a una jardinera i s'hi trenca el crani. La Rosa i el Mingo el porten a l'hospital, que és a vint quilòmetres, i el Xavier es queda a casa, i quan tornen enca­ra hi és, esperant-los amb els ulls ansiosos, i també ell arrenca a plorar quan li expliquen que el Sito ha mort i que. ¿Massa tràgic? D'acord. Cap problema. No passa res d'això. És a dir: sí que és veritat que el Sito té un accident, però no es mor. Queda malferit, amb la cara amb vint-i-vuit punts. Es recupera a poc a poc i la presència del Xavier, per comptes d'una molèstia, els és un ajut en les dues setmanes que el nen és a l'hospital, un ajut sobretot per la Rosa, que hi troba un refugi on abocar les penes que l'accident reobre. «Amb el Mingo fa temps que no estem bé», li confessa al Xavier una tarda, poc abans que el Min­go torni d'arreglar el cotxe per poder anar a l'hospital i els descobreixi l'un en braços de l'altra, besant-se amb gran desplegament de llengües i saliva. O potser no. Res d'això. El Mingo i la Rosa renten els plats. Feinegen a la pica. Només n'hi ha una perquè és una masia que van comprar fa un any i enca­ra l'han d'arreglar i tot això. Els plats buits els tenen en una palangana grossa, de plàstic blau clar, amb tot de bromera. Ell neteja els plats amb l'esponja Scotch Brite i els deixa a la pica, que és de rajola verda i groga, i, mentre els esbandeix, la Rosa diu: «No ens ve a visitar mai ningú.»