Monóver, 27 d'abril, 1902.
Amic estimat: per un qui no és sortit de Mallorca ni s'és acostat a la regió alicantina i murciana, és difícil formar-se idea de lo que és la ciutat d'Elx. Hi ha que figurar-se una ciutat d'una trentena de mil ànimes, rodada casi per tot de boscs de fassers o palmeres; i n'hi ha mils i milions d'aquelles soques i rames tan pintoresques, tan airoses, tan gallardes, carregades de raïms de dàtils, que l'embatol [ventet fluix i fresc] engronsa suament, siulant entre aquells vols sens fi de branques entretallades, com a cabelleres atabuixades del vent escampant dolces harmonies, acompanyament del cant encisador dels milenars i milenars d'aucells que hi caplleven voletetjant sens mai parar. I per embellir i enriquir més aquella delícia, baix dels fassers està ple de magraners dolços, davall la xalesta verdor dels quals descompareix la terra; de manera que abaix s'estén a immensa catifa de rames de magraner, y amunt, a cinquanta, a setanta i a noranta pams, vola el cobricel de les rames dels fassers i raïms de dàtils brillant damunt el fondo blau del firmament...
Elx és una ciutat plana, d'aspecte modern, de carrers drets i prou amples sense empedregar, que no pateixen de massa nets, d'aceres molt estretes, i que en dies de ploure, com el que jo hi era, no hi ha qui hi vage. Les aceres s'omplen d'un bon sostre de llim, que, si un no hi camina de braó, pega qualque llenegada faresta. Entre acera i acera no hi ha que pensar d'anar-hi: s'hi posa un pam de fang.