Mon pare era un home orgullós, tradicional, condescendent. Tenia un caràcter dolç i amb mi va ser sempre molt amorós. Va treballar com a cuiner, una feina que no li agradava. El que l'omplia de veres era anar tot sol per la finca de Can Bolei i culejar les coses. Era un home molt manyós, que sabia fer de fuster, treballar el camp, posar una palada si era necessari... El record un dia arreglant el barreró d'una cadira. Quan va acabar, se'l veia orgullós de la feina feta i es va mirar i remirar aquella cadira una bona estona. Per a ell, aquell era el millor barreró de la millor cadira del món. Perquè l'havia fet ell. Li agradava viure dins aquest ensomni. Jo, de nin i de jove, el vaig admirar molt. [..]
Em va incitar molt a llegir. Li agradava que llegís i sovint em duia tebeos o novel·les, que jo m'empassava amb avidesa.
Cap al final de la seva vida, començà a sentir una certa gelosia envers mi perquè pensava que ell no havia tingut sort a la vida -realment tampoc l'havia temptada- i jo sí. El fet que jo el sobrepassàs anava, de qualque manera, contra la seva concepció de les coses, segons les quals els fills havien d'estar sempre supeditats als pares.