Mentrestant, a casa del venerat cirurgià de Camprodon només es vivia per la delicada filla. La gelosa senyora Clara es desfeia per a buscar-li tota mena de requisits mengívols. El mateix senyor Serapi se l'emportava a passeig cada dia quan el sol era ben alt, i a cada punt reposava i la distreia amb explicacions senzilles de la història de les plantes o de les coses que havien passat a la vila mentre havia estat fora. I ella, fot deixant-se dur de la seva instintiva gratitud, de vegades s'asseia al peu dels alts pollancres que ombregen el corrent del riu, li llaçava els braços amb les seves mans i el mirava amb una mitja rialla infantil, i besava, amb els llavis acalorats del cansament, el front morè de l'amorós vell. Un dia, en un d'aquests bonics moments que el seu pare gojava de veure com millorava el color i la força de la noia, sentiren sobtadament damunt d'ells el falaguer piulejar de dues orenetes que enjogassades es perseguien, i que desaparegueren com una exhalació. Si mai sorpresa agradable ha fet tremolar d'alegria el cor d'una nina, foren aquells ocells simpàtics, romeus venturosos, que venien a dur a la vila les primeres noves del bon temps. Així que la Julita les va veure, va aixecar-se lleugera com elles, i corregué dos passos, i les mirà embadalida fins que se li perderen pel brancatge espès dels arbres. Ben segur que aquelles alegres companyes de les primeres flors, aquell any, perquè la Julita hi era, havien arribat més aviat a Camprodon.