Me'n record com si fos avui. Quin vespre aquell!... ¿Com ha de fugir de la memòria de ningú aquell espectacle ferest i que mai per mai he de tornar a veure?
A devers les nou i mitja En Figuera començà a tocar foc. Per lo rabent i poderós de les batallades, pogué comprendre tothom que es tractava de qualque cosa seria. Els rotllets de curiosos reunits a cort i davant els portals de les botigues encara obertes en aquella hora, se pogueren treure aviat el gat del sac.
Se tractava d'un incendi en un dels punts mes perillosos de la ciutat vella, on els carrerons estrets, les voltes i arcades, els llenyams corcats i la falta d'aigua havien de fer molt difícil apagar el foc.
Quan vaig sebre que es tractava de l'Hostal de la Bolla, l'ànima em va caure als peus, i corrensos vaig partir cap allà, com si endevinés que no n'havia de quedar pedra sobre pedra d'aquell edifici babilònic.
En efecte: encara no era arribat a la placeta, i ja m'havia fet càrrec de que la cosa no tenia adob. L'Hostal cremava pels quatre costats, se pot dir, i anàvem, per lo tant, a presenciar una cosa ben trista i que no s'assembla a res nat del món: un incendi a Palma.
Segur que n'heu vist molts: però si no heu vist aquell, no tindreu una idea prou clara de lo que és un incendi a ciutat.
Figureu-vos, idò, una gran gentada feresta d'homes, atlots i donetes, que omplien plaça i carrer i que no deixaven passar a ningú, com no fos a força de colzades i empentes; figureu-vos el tràfec de l'amo de l'Hostal, dels mossos, dels mercaders que hi tenien aviram, dels traginers que treien els seus muls amb les guarnicions mal posades, que arrossegaven els carros per a posar-los en salvament.
Figureu-vos que les flames sortien ja per les finestres dels porxos plens de gàbies i caixotes velles; que estaven enceses les sotilades i que la claror de l'incendi resplendia amb vermell de taronja per totes les obertures, clivells i retxilleres de la casa.
Una remor de mar grossa muntava d'aquella generació, que per instants anava en augment: ara arribaven guardes civils, ara soldats de cavall, ara la bomba de la goleta, més tard la de can Maneu i de la fàbrica de les flassades.
Dues-centes veus en una vegada donaven ordres que ningú obeïa; dos-cents homes amb un pic corrien d'una banda a l'altra sense sebre on anaven, ni per què es movien, i amb tot això l'alcalde del barri, el senyor Mandilego, del balcó de ca seva, manava, amb gran serietat, an els dependents del municipi:
— Gutiérrez, haga usted despecar... Baco pena de presidio, cuide que los muchachos no interpreten la vía púbblica!...