Matí solleric
Darrere la Serra hi esclata la vall;
el tren quan l'albira, saluda xiulant.
Ombregen els horts, tarongers, llimoneres,
pel camí del port balandregen palmeres
i enllà de les cases blaveja la mar;
uns nins compten veles, llepant un gelat.
Frisen per banyar-se i bastir castells,
efímera petja del joc d'uns cadells
que ignoren encara que hi ha en peu de guerra
l'oprobi indeleble que esventra la terra.
Me'ls miro o somriuen, i un d'espigat crida:
—Anam a sa platja, que ja ve es tramvia!