Matí en un jardí de Cerdanya
Anit vaig adormir-me amb el flauteig —tan subtil, tan entristidor!—dels petits gripaus hostes habituals de l'antic jardí familiar.
Unes hores mes tard, ja ben entrada la nit, a través els vels d'una son espessa, les meves oïdes foren sol·licitades pel sorollós tumulte de la tempestat.
Aquest matí, però, en obrir el meu balcó, el sol i la cantúria dels ocells penetraven joiosament a la meva cambra.
Quatre acàcies atapeïdes de fullatge mentolat, dos grans tells patriarcals, un pi-avet gegantí que degoten encara a plena llum d'or matinal.
I un estany circular, al bell mig, amb un brollador de marbre blanc, i una eura negra, i un boix verd, i un gerani d'un roig encès a l'entorn.
Vers la ruta de França —ratllades pels barrots de la tanca del nostre jardí— passen dues noietes vestides de colors clars; l'una d'elles porta un cabassó a la mà; l'altra porta, penjada al braç, una olleta de metall, que reintella amb tot el paisatge vernissat de fresc.
Canta el dallaire d'un camp proper d'userda.
Sona un esquellerinc de vacada al lluny del lluny.