Maria de la Mercè
Si entrem al temple del marítim barri
—que encar conserva son caient humil—,
fugint una hora del constant desvari,
arredossant-nos sota un arc gentil,
veurem la Dona, resplendent sa cara
amb l'aurèola bella del passat,
quan Barcelona l'aclamava: Mare!
i ara és el fill que d'Ella s'ha oblidat.
Veurem la Faç tan nostra, catalana,
feta a l'oreig i a l'escalfor del sol;
aquella Dona dolça, com germana,
que espia, atenta, per donar consol.
Sa mà ens espera, car vol ser besada
—la suau destra que ha florit en or!
—i al seu contacte s'és apaivagada
tota l'angoixa que estrenyia el cor.