Manresa, però, apareix, de la finestrella del tren estant, o des de l'ultima recolzada de la carretera, amb un caràcter vigorós. A certa distància, la ciutat es presenta al viatger com un espectacle. És per això que, a l'altra banda del Cardener, Manresa té la gràcia una mica irreal d'un decorat. Són cases velles, obertes a l'aire i al riu pels arcs de les seves galeries. De color de terra, fràgilment altes, semblarien mortes a peu dret sense la repetida nota verda de les seves persianes.
Damunt d'un roquetar, la impressionant Seu gòtica dreça una fàbrica que sembla aplanada i en la qual es troba a faltar una punta, una torre més alta. En aquesta basílica hi ha quelcom de gloriosa nau desarborada. Més a la dreta, l'allargat edifici de la Cova de Sant Ignasi queda com un producte artificiós, retòric, al costat de la bellesa primitiva de les velles cases que semblen nascudes de la terra. L'hora millor per a contemplar aquesta façana de Manresa és la mitja tarda, quan la claror és suau i dóna als ocres gastats i als verds una amabilitat acollidora.
El Cardener és travessat per un pont nou, que es troba tocant a dos ponts volats. És un pont ambiciós i ampli i fou bastit per evitar la volta que calia fer per a entrar a la ciutat per un pont excessivament llunyà. El cert és que aquest pont nou magnífic i ben curiós tanmateix, va acabar desembocant a la carretera a una alçària incomprensible, i l'imprevist desnivell fou salvat amb unes escales. Els vehicles, no cal dir-ho, segueixen fent la volta per l'extrem antic.