Manolo Vázquez Montalbán, com a persona, segueix sent un enigma. Ho és per a molts periodistes que, quan l'entrevisten, només capten el seu aire pseudodistant, la seva aparent incomoditat a seguir una conversa, el seu subterrani nerviosisme. A Manolo Vázquez, com a persona, se'l coneix molt poc. Se'l llegeix molt, això sí. Se'l lloa, se l'admira, se l'enveja, se'l critica, però sempre des de lluny. A Manolo Vázquez Montalbán, com a persona, se li té por. Però mai se l'ignora. I, per què? Perquè els seus papers, entre tristíssims, surrealistes, sarcàstics o tendres, han aportat quelcom d'imaginació a la depauperada premsa espanyola: Ha parlat de la subcultura no de la torre dels estilistes estant, sinó des dels soterranis. L'ha interpretat perquè abans l'ha viscut.
Però, insisteixo, a Manolo com a persona molt poca gent el coneix. S'escapa, escorredís, amb els ulls aparentment llunyans, el bigoti alacaigut, el cap rodó, el coll curt, el front amplíssim. Alguns el pinten antipàtic, altres pedant, la majoria displicent. I jo crec que a ningú se li ha ocorregut pensar què hi ha darrera de tantes defenses físiques, d'aquestes reixes morals. Manolo Vázquez no renega del seu aspecte. Si està gras, està gras. si no és alt, és baix. Tant li fa. Manolo Vázquez Montalbán és un fill amantíssim de la seva època. És un xarnego que no s'amaga rere cap "classe", ni cosmopolitismes, ni esnobismes de terrabastalls. A Manolo li agrada el futbol, les novel·les policíaques, el seu barri, i les dones grasses i primes que, amb davantal o sense, es paren a fer-la petar a la lleteria de la cantonada. A Manolo, potser, li agradaria ser Mike Hammer o Marlowe. Li agradaria trobar-se a l'escala a una Lauren Bacall ben alimentada, de pell fina, sense barbs ni erupcions, i que li prodigués una d'aquelles mirades estranyíssimes que només la Bacall sap fer. Però Manolo ha assumit el paper de fill del districte cinquè de Barcelona amb suma paciència.