Mallorca i Ramon Llull (fragment)
Mirau: la bella dona amb ulls d'amor contempla
alçar-se l'hòstia santa en l'aromat altar;
un patge qui l'adora amb ànsia ses exemple,
del palafrè que qualca en el trespol del temple
el ferre fa sonar.
Trista hermosura és ella que sordament roega
la mort, com les boneses del món el desengany;
ell és el foc del geni que dins del cor batega
cercant un bé que ignora, i per trobar-lo brega
amb febre i amb afany.
Un jorn, per a guarir-lo de sa passió insensata,
li diu la dama bella: - Ramon... mira'm el pit.-
I mostra la ferida que la podreix i mata.
Baf de sepulcre olora lo foll amant... i esclata
en llum son esperit.
Gran esperit! Natura son llibre immens li bada:
pertot llegint-lo adora de Déu escrit el nom;
i, com l'espai neteja de boira la ventada,
s'eixampla i s'il·lumina, al vent de sa volada,
l'enteniment de l'hom.
De les amors mundanes llençant la tassa impura
on sadollà sos llavis de verinosa mel,
travessa mars i timbes, malalts i pobres cura,
i abraça amb l'amor seva, alè que sempre dura,
la humanitat i el cel.