M'agrada, quan fa sol, caminar vora el mar pel passeig de la Barceloneta, potser perquè em produeix una sensació contradictòria, mig urbana i mig marinera. D'alguna manera em fa sentir com si estigués enganyant la ciutat, com si aconseguís travessar una porta invisible i treure el cap a un altre món. A una banda hi ha un barri popular, amb carrers estrets, cases baixes, olor de mar i roba estesa, amb restaurants on es menja bon peix, cambrers que tempten la gent que passa amb promeses de menjars fabulosos («el millor arròs de la ciutat!», «les millors gambes del món!»), gats famèlics, gent que es busca la vida i cotxes que circulen deixant enrere un rastre de fum i d'indiferència. A l'altra banda hi ha el Port Vell, un mar tancat, de pagament, ple de iots ancorats i embolicats a l'espera de l'estiu, amb les veles plegades i les portes barrades, com una promesa de somnis a termini fix. Per aquests molls ja no s'hi veuen ni contenidors, ni grues ni descarregadors; tan sols nois que fan equilibris amb l'skate o que passegen gossos enmig d'un ambient dissenyat per al lleure, vells que prenen el sol, grups d'escolars esvalotats i turistes que suen a raig mentre mesuren sobre el mapa el que encara els falta per arribar a la terra promesa de la platja. Al fons, entre un bosc de màstils, s'entreveu Barcelona, una ciutat situada en un escenari de llibre, limitada ben clarament pel mar Mediterrani, dos rius —el Besòs i el Llobregat— i dos turons —Montjuïc i el Tibidabo—. Al mig, l'efervescència dels diferents barris dóna identitat a una aglomeració que s'insinua des del Port Vell, mostrant la millor postal de la ciutat: les elegants façanes del passeig de Colom, les palmeres de disseny, l'estàtua de la Mercè al capdamunt de l'església, la cicatriu de la Via Laietana, l'agulla de la catedral, els campanars de Santa Maria del Mar i l'estàtua de Colom que balla per damunt de teulades i terrats. Només hi falta alguna cosa de Gaudí i una samarreta del Barça per fer feliç qualsevol turista.