Ma mare sempre em deia que jugava massa. Alguns dies, a l'hora de dinar, m'havia de cercar per tot el poble. Jo era amb els amics i m'ho passava tan bé que perdia la noció del temps. Sovint, jugant al camp, ens agafava la fosca i no ens n'adonàvem fins que era nit tancada. Quan tornava a casa, ma mare em donava unes bones renyades. Jugàvem a tot. Andratx era un lloc que oferia moltes possibilitats per a uns infants carregats d'imaginació i d'il·lusió. Anàvem en bicicleta, amunt i avall; jugàvem amb pilotes de pedaç enmig del carrer, corríem pel camp. Creàvem mons imaginaris, ens tornàvem espadatxins, pistolers, indis, soldats. Qualsevol cosa era bona per jugar. Convertíem un garrofer en un castell medieval o un ametller en un fort del llunyà Oest atacat per indis. Horabaixes sencers jugant, fins que es feia fosc. Llavors tornàvem al poble, retuts, satisfets.