Los rucs anaren segurs i tots nosaltres amb cuidado, fent tortes i giragonses en ses pujades i baixades fins a Montserrat, que hi arribàrem a 7 hores, entrada de nit, havent-nos tocada la campana l'oració així com fórem al costat de l' ermita o capella de Sant Miquel, des d'aon se descobra part o tot del monestir de Montserrat. Nos hi anàrem acostant amb tots los arris poc a poc, amb lo escàs resplendor de la lluna en son quart creixent, amb un aire prou fred i humit que se'ns mogué después d'haver-nos prou ben acalorat poques hores antes, principalment en la baixada i pujada a Abrera, que nos torrà lo sol com una ametlla, ficats en aquell fondo. Al baixar a Montserrat ja vérem llums a les finestres del monestir, amb alguna més resplendor, no sé si de teia, en alguna graella entrada al convent.
Arribats a la vora de la font, frente del portal d'entrada al pati del monestir, ja vérem a hòmens ajaguts per allí i dones en quadrilles, sense a molts hòmens i burros. Entrats dintre, hòmens i dones a tot arreu fent tabola, burros i matxos, gats i gossos, gaites i xirimies, cop de saltar i brincar, que era un desori bulliciós. I més a l'entrar nosaltres amb los arris al portal del monestir, que baixàrem cruixidots de cames, sens poder casi penetrar dintre per anar a l'allotjament que ens tenia preparat lo Pare Aposentador Escofet en los aposentos de l'obra nova de Sant Lluís, que en diuen. Allí en vérem, de barreja d'animals racionals i, los més, irracionals, d'ases i burros no sé quants, era cert cas de riurer, confusió aquella; semblaven los claustres vells i sota de les voltes de l'obra nova, un món abreviat: unes rengles d'hòmens ajaguts, dones així mateix, com malalts en cambrades d'hospital. [...]
Les noies volien ja sopar i la més petita començava a plorar, volent sopar de totes passades. I el cas era que encara n'hi havia per estona, per estar lo negoci manducatiu prou atrassat i amb tants embrazos de burros, farcells, màrfegues, sacs de palla i gent ajaguda en los graons de l'escala i a terra. Lo Jaume vingué a molt poc que no se n'anés escala avall fent diligències, i una, de donar-nos xocolata.
Un hom tenia un cap migranyós i amb més ganes de anar-se'n a dormir que a rodar per los claustres i pati del monestir. Lo sopar arribà per sos passos contats, lo qual començàrem per un plat de perdius rostides, que eren prou tendres i sassonades. Mes, amb tot, les ganes eren poques i moltes les d'anar-se'n tothom al llit, eixint-se'n de taula antes de les postres lo Doctor Ramon; luego después, lo Pare Pau i jo, que no vaig tardar gaire. Lo llit fou millor que el sopar en esta ocasió. I hem dormit i descansat, a lo menos, bé (a Déu gràcies). No faltà qui em digué que un plaga, no sé si a la una de la matinada, se posà a contrafer lo bram dels ases i, al punt, un cop de bramar los ases, que era una xirinola o un bon despertador per qui dormís, amb tot que ben acotxadet en lo llit, i no del Pare Aposentador, si que pels destinats per sa Paternidad.