Lo sol, fins a pòndrer-se a dos quarts de sis, que portàvem al detràs no ens deixà mai, si bé temíem arribar molt de nit a Borredà, quedant-nos encara a dos quarts de sis més de dos hores que fer. I així a fi de no prendre mal —més ara que ens convé guardar bé la pell— resolguérem, hora llarga antes deixats arrere lo molí del Cavaller, i antes lo pont de Rabentí, quedar-nos a sopar i dormir en casa de les Eres de Gardilans.[...]
L'ànsia mia de baixar del cavallet i a aquella casa, com també de prendre xocolata, sent dos quarts per les vuit, eren ja dos o tres ànsies amb la de no descobrir encara la casa de les Eres, que hi arribàrem molt més tard, amb les detencions que tinguérem que fer en lo camí, anant les dones a peu i avançar un xiquet massa, los quins anàvem a cavall o en cavalles, parar-nos.
Gràcies a Déu, arribàrem a la casa, solar, aquella, de pagesos de més upa de la muntanya, que ja tenien la porta tancada, segons estil que ja tenen los pagesos i ser casa sola, luego d'entrar la nit de dir lo rosari, sopar, i tancar antes la porta. Lo doctor Anton Bardolet, que ja els coneix a tots i ser de Borredà trucà a la porta, cridant perquè obrissen a tots nosaltres —pobres peregrins com ho som en el dia, veient-nos expatriats. Una dona tragué llum a la finestra i baixaren a obrir-nos la porta, i com ja coneixen bé al doctor Bardolet, s'alegraren molt de vèurer-lo i així conèixer a tots nosaltres.
En efecte compensàrem lo mal camí de la tarda amb tan bona posada i acolliment com trobàrem de tota aquella molt bona i galant gent [...].
Resolguérem doctor Bardolet i jo de sopar a nou hores tocades, i donat-se'ns sopes bullides i después pollastret en fiambre, pa, aigua i vi, que tot ho trobàrem bo, i la gana que no ens faltà en lo sopar, amb tot d'haver pres tard lo xocolate. En les postres tinguérem raïms molt bons o dolços, de casa Verdeguer d'Avinyó, sent la mestressa filla d'aquella casa.