Llegenda del llac d'Engolasters

Autor: Lluís Capdevila i Vilallonga
Obra: Llibre d'Andorra. Història i paisatge , 1958
Pàgines: 110-111

És, però, com ja he dit, llac de poetes, car té llegenda pròpia, contada i cantada, com qui no diu res, per mossèn Cinto.
Segons conta la llegenda, en temps d'una antigor imprecisa, hi hagué un llogarret al lloc que avui ocupa el llac. Un llogarret anomenat Sant Miquel d'Engolasters.
Un dia es deturà davant de la porta d'una de les cases del poble un pobret que demanava caritat. (Mossèn Cinto diu bellament, tendrament, que demanava "un bocí de caritat"). Em plau d'imaginar el pobret en la figura d'un home de mirada dolça, trista i profunda; de veu profunda, dolça i trista.
Tragué el cap una dona que acabava de pastar i l'acomiadà amb paraula freda.
—Déu us empari. Ja he posat el pa al forn i no en queda una engruna a la pastera.
—Resseguiu-la bé, car, qui sap!, potser encara hi trobareu algunes "remàstegues" per poder-me afavorir.
La pagesa, perquè no fos dit, feu el que li demanava el captaire, i amb gran esbalaïment pastà un pa sencer que posà al forn amb els altres. I novament negà l'almoina al malaurat.
—Un pa tan esplèndid no puc pas donar-lo a un pobre de camins.
El captaire sospirà.
—Què hi farem! Torneu a resseguir la pastera; qui sap si encara hi ha alguna cosa!
I amb facilitat de meravella la pagesa pastà un altre pa que anà a fer companyia als que ja es coïen.
—Aquest tampoc no serà per a vós, digué, car m'ha sortit com l'altre de bonic.
—Molesteu-vos una altra vegada, vejam si resta un grapadet de farina enganxat a la pastera. Tinc gana.
La dona, agullonada pel dimoni de la cobdícia, que és el més odiós i el que més estralls fa entre les humanes criatures, escurà adelerada la pastera, i de les mans immisericordes eixí un altre pa que encara feia més goig que els altres.
—Aquest bé deurà ésser per a mi, digué el pobret.
—No, feu la pagesa, aquest tampoc.
I quan entrava el pa al forn esclatà un tro com mai no se n'ha sentit cap altre de tan paorós. El pobret misteriós dels ulls tristos i profunds, de la veu profunda i trista, que era, no ho sabeu?, doncs era Nostre Senyor Jesús, havia desaparegut. I per la porta entrava, udolant i amb força terrible, una immensa onada d'aigua que emplenà en un tres i no res la casa i totes les altres del poble i les colgà.
Ja sé que em direu que la gent de les altres cases no era culpable. Sí, és clar, però què voleu fer-hi? Deu ésser cert que moltes vegades paguen justos per pecadors. I qui sap si el mal té tanta força que, un cop desencadenat, ni Nostre Senyor no pot deturar-lo. Heus ací com nasqué el llac que ocupa el lloc que havia ocupat el llogarret de Sant Miquel d'Engolasters.