L’important, l’original, fou la pensada de crear un «pessebre» vivent. ¿No hi ha una «Passió» a Oberammergau i, sense anar tan lluny, a Olesa de Montserrat? ¿Per què, doncs, no hi podia haver un «pessebre» a Andorra? 

—Anem a fer un «pessebre» —digué Albert als andorrans, que se l’escoltaven esbalaïts— com els que amb sorra, paper de xocolata, suro, branques de bruc, molsa, cases de cartó i figures d’argila fan els infants, i els que ja no són tan infants, per celebrar la naixença de Jesús. Nosaltres, però, el farem amb arbres i muntanyes veritables i amb homes i dones i bestioles de carn i ossos. Tenim un escenari magnífic, grandiós, que ni fet a mida: el d’Engordany , la part antiga de les Escaldes, que per art d’encanteri, per amable gràcia de la fantasia, esdevindrà paisatge de «pessebre». Dic «de pessebre» i no «de betlem», car la realitat històrica i geogràfica de Betlem, avui, en l’empresa que us proposo, no m’interessa. Re-creadors de paisatge, com els infants i els poetes, només ens interessa la realitat del «pessebre».